2.1.6. Ús dels guions

Els incisos són talls en el discurs que cal no confondre amb les «falques» [v. 2.1.1], i cal emprar guions per a marcar-los. Per exemple:

En segon lloc, perquè en la Comissió d’Economia i Finances –comissió del 21 de juny– el mateix conseller d’Economia i Finances va venir a exposar-ho.

El conseller d’Economia i Finances ha encarregat dos informes jurídics, que ens els remetrà –que no ens els remet avui perquè s’estan traduint al català– per decidir què s’ha de fer.
Si l’incís és al final d’una frase o d’un paràgraf, només ha de tenir el primer guió que l’obre i ha d’acabar amb punt final, ja sigui un punt pròpiament, punts suspensius o signes d’interrogació o d’admiració. Per exemple:
Aquestes esmenes constitueixen qüestions que no són de llei bàsica i, per tant, no encaixables dintre aquesta llei, que sí que és una llei bàsica –i em refereixo concretament a les esmenes 24 i 27.
Els diàlegs dramatitzats dins una intervenció es transcriuen amb cometes al començament i al final i un guió a cada canvi de personatge:
I va dir: «–Sí, jo ho he fet perquè els veïns m’ho han demanat, i vull convertir-ho en una escola. –No, és el nostre edifici. –Per favor, no ho sabia! Teniu raó. Fem una cosa, mireu, partim-nos l’edifici. –Partir l’edifici, per què?...»
S’empren els guions per als mots repetits amb intenció [v. 3.2].

S’empren els guions també per a marcar els incisos en les citacions [v. 2.5].