3.3. Onomatopeies

Les onomatopeies emprades per l’orador o oradora dins un discurs s’han de transcriure tan acostades a la pronúncia com sigui possible, d’acord amb la tradició literària: pst! (si es reclama l’atenció d’algú), o xit! (si es demana silenci), o pf! (per manifestar menyspreu, decepció, indiferència), per exemple. Si l’onomatopeia no té una tradició clara i és de transcripció difícil, s’hi ha de posar l’acotació corresponent [v. II. Criteris de redacció, 4.5.2].